La Tete va arribar feta un torbellí, com sempre, i amb ganes de fer de tot. A mi em va trobar de relax total, amb poques ganes de moure'm, és cert, però disposada a cedir una mica i fer turisme si calia ...però sense passar-nos. Per calmar-la, li vaig avançar que dinariem barbacoa de peix i que per la tarda la portaria a passejar pel poble i desprès, a visitar el galliner.
El dinar i la passejada pel poble, sense ensurts, la visita al galliner...
Tot tornant de menjar el gelat de rigor de la geladeria albanesa del passeig -els millors gelats de la zona, i els més barats-, vàrem agafar el camí de casa i al tercer carrer ens vam desviar a l'esquerra, muntanya amunt, amb la intenció d'entrar al laberint que forma el que anomenem galliner. Els carrers tenen l'amplada justa per que hi passi un cotxe, així que de tant en tant sempre hi ha algú que té que tirar enrere per deixar passar l'altre. Les cases estan enganxades una al costat de l'altra, fins i tot n'hi ha alguna que queda tota rodejada d'altres cases i no té accés a cap carrer, així que per arribar-hi tens que utilitzar una mena de passadissos que passen entre dues cases, gairebé fregant les parets.
De tant en tant un carreró s'obre a dreta o esquerra i camines una mica sense saber si t'estàs posant al jardí d'algú. Així anavem les dues, xerrant de la vida i dels amics, quan vam aparèixer a la part del darrera de la casa que tenia llogada el meu 'amic' de la platja, i allí que el vam trobar, assegut al jardí, amb els auriculars posats i una cervesa sobre la taula. Desseguida ens va veure, em va saludar i, treient-se els auriculars de les orelles, es va aixecar per convidar-nos a seure amb ell. I tant que hi vàrem seure, ens va faltar temps. No és que jo hi tingués cap interés personal, estic feliçment casada i tinc dos fills als qui adoro, però em queia bé, m'inspirava la confiança dels homes que saben tenir amigues, no sé com explicar-ho, i a més estava segura de que a la Tete li encantaria quedar-s'hi una estona ...moooolt llarga.
