Aquest any no ha vingut la italiana!!! (Bé, no és italiana, és croata però viu a Itàlia.) Mare meva, la gent està com una cabra.

Resulta que l'any passat la noia aquesta (tothom al voltant dels 40 són nois i noies per mi, que ho sapigueu) havia escrit un e-mail al meu marit demanant-li algun consell pel seu proper viatge a Barcelona o algo així. I el meu marit, que no truca ni als seus amics i que estava al mig d'alguna moguda -un bolo o no sé què-, lògicament es va oblidar de la italiana.

Va ser arribar al galliner, veure-la i saludar-la alegrement, com sempre. Doncs em va mirar de dalt a baix -i això que jo estava dins del cotxe i només em veia per la finestra- i va deixar anar un... un no res, ni bok em va dir (que vol dir algo així com ei, és hola i adéu alhora).

Com que estava amb algú altre no li vaig donar importància, però al cap d'un parell de dies si que li dic al meu company: Oye, V no nos habla o algo así, ¿no?

I em diu doncs que sí, que a ell també li havia començat a semblar el mateix... (la veritat és que tots dos som una mica naifs per aquesta mena de coses)

- Qué raro, no?

- Sí -em diu ell- siempre ha estado un poco mal de la cabeza (ell la coneix des de petits, és clar, i ja me'n havia parlat explicant que era curteta i com repipi, diguem)

- Ya, pero siempre se acercaba a charlar y nos enseñaba las mejoras que había hecho en su casa y... (viu a primera línia de mar, ella) ¿No ha pasado nada más?

- Pues ahora que lo dices, creo que me escribió un mail a través de A (la meva cunyada que viu a Nova York) porque iba a venir a Barcelona...

- ¿Y tú no le respondiste? Cómo eres, siempre igual (és que ja m'el conec i em fa quedar malament amb tothom...)

- Ya, pero estaba con el bolo de la boda de los suizos... (el meu marit odia els casaments perque li toca posar música hortera; jo l'entenc, però quan no hi ha altra feina i paguen bé, s'ha de pringar i punto)

- Sí, sí, pero hombre, por lo menos decirle algo

- Yo le respondí diciendo que estaba super liado y que no sabía si esos días estaría en Barcelona.

- Ah, vale, entonces tendría que entender que la gente puede que vaya de puto culo, y más en Barcelona, y más para los que viven fuera (nosaltres en aquell moment viviem a Vallvidrera, situació fantàstica però que només vam poder sostenir durant 3 anys, tot s'ha de dir)

- Pues seguro que ésta es la razón! Hay que estar colgado o ser muy infantil para enfadarse por algo como esto...

Ens vam posar a riure i la veritat és que va ser fantàstic no tenir que aguantar-la en tot l'estiu. El seu marit italià ens saludava, la seva mare parlava amb nosaltres, però ella no... quina situació tant absurda. I així va ser tot l'estiu, TOT!!! Quina força de voluntat tant gran, jejejeje!

El cas és que aquest any la casa està buida i pensem que és que li fa vergonya venir... Són ganes de quedar com una tonta i espatllar-te les vacances, fins i tot les dels propers anys! El món és absurd, la vida és absurda ...i tant curta!

- Mira, la italiana no ha venido!!!